SANT
VALERIÀ
En
aquesta ruta anirem fins a Palaudàries, però per un altre camí,
el que neix al darrera de l’església de Sant Julià de
Lliçà d’Amunt. Comencem el recorregut per sota de Can
Puig, per un tram asfaltat molt curt, seguint sempre les marques blanques
i grogues d’un dels senders senyalitzats de Lliçà. El
camí continua per una pista de terra enmig d’unes quantes cases,
i per d’un bosc de plataners al voltant del torrent de Can Bosc.
En un moment, després de travessar el torrent, anem a buscar la masia
de Can Bosc per un camí que hi porta de cara. Just davant de la porta
del pati, trobem un corriol a l’esquerra que enfila una petita pujada,
des d’on es pot veure, a la nostra esquena, la serra de Can Sanalla,
encara protegida dels projectes urbanístics. El corriol travessa un
parell de camps, i després s’endinsa per un bosc d’alzines
força espès fins a enllaçar amb el camí asfaltat
de Ca l’Estapé.
El camí que travessa el bosc desemboca a un camí més
ample, des d’on s’obté un bona vista de Lliçà
d’Amunt. Trenquem a la dreta, a la recerca d’un camp de vinyes,
que limita amb la carretera de Ca l’Estapé. Travessem la carretera
i ens endinsem a la urbanització, primer per un camí de terra
i després seguint el traçat d’uns quants carrers asfaltats,
seguint sempre les marques blanques i grogues, i els indicadors del sender.
Després de voltar pel sud de la urbanització de Ca l’Estapé
tornem a entrar al mig del bosc. Ho fem després de travessar la riera
Merdanç. En aquest cas el camí que seguim és un corriol
que enfila entre el bosc, que esdevé un petit torrent els dies pluja.
El camí travessa sota alzines i arbustos per una llarga pujada, fins
arribar a l’avui camí principal de les Pinedes del Vallès.
Aquest mateix camí va ser, temps enrera, el camí ramader de
Caldes, que enllaçava amb la Creu de Baduell.
En aquest punt trenquem momentàniament a l’esquerra, a la recerca
de Can Cuscó i l’ermita de Sant Valerià de Roberts.
El conjunt, emmurallat, sobreviu gairebé al mig de la urbanització.
L’església data del segle X, tot i que va ser reconstruïda
als segles XVI i XVIII. El seu interior es manté ben conservat, amb
l’altar presidit per Sant Valerià, amb la seva inseparable espasa
de guerrer, i Santa Cecília, que manté un instrument de vent.
Enganxada a l’ermita hi trobem la masia de Can Cuscó, que data
del 1571, i que destaca pels arcs plans de pedra de les finestres, del portal
i del balcó. A l’era hi trobem un parell d’oliveres centenàries.
Després d’aturar-nos a Sant Valerià de Roberts, i d’observar
el creixement de Lliçà des de dalt la carena, continuem el camí
en direcció a Palaudàries, desfent el petit tram que hem fet
per arribar a l’ermita. A l’alçada del corriol pel qual
hem pujat hi ha un camí més ample, a l’altre costat del
camí, que baixa pel mig del bosc fins arribar a Palaudàries.
El camí ha estat netejat recentment, i transcórre durant una
llarga estona per dins un bosc de pins, sempre en baixada. Després
de travessar el torrent de Can Pa-i-aigua, enllacem amb la pista principal,
la que uneix la urbanització de Can Rovira, a l’esquerra, amb
Sant Esteve de Palaudàries, a la dreta. En poca estona arribem a aquest
indret, després de travessar alguns camps de conreu. Al conjunt històric
de Palaudàries se li atribueix un passat senyorial. Destaca la torre
medieval de planta quadrada, força abandonada, a més dels finestrals
de la masia, que actualment s’està rehabilitant.
Donem una volta a tot el conjunt, on hi trobem, a més de la parròquia,
un parell de masies encara actives, amb construccions de fa uns quants centenars
d’anys, algunes de les quals deixen veure les parets de tubots, fetes
amb fang. Des d’aquest indret es poden seguir diferents camins que ens
portarien fins a Caldes, Santa Eulàlia o fins a Palau-Solità,
que no queda massa lluny del punt on ens trobem. El nostre camí de
tornada serà el mateix que hem fet per arribar fins aquí. L’itinerari
d’avui, d’anada i tornada, té una llargada total d’11
kilòmetres.