Anem enfilant carrer amunt, amb alguna ziga-zaga important, fins a enllaçar amb el camí de Puiggraciós, un carrer asfaltat però que evita entrar a la urbanització. Seguim sempre amunt fins arribar a la bifurcació del camí. A la dreta anem al cementiri de Bigues, i a l’esquerra pugem cap a la Vallroja. Aquest camí, que comença al costat d’un camp d’avellaners, és el que triem nosaltres. A partir d’aquí, i durant una bona estona, travessem un bosc espès de pins i alzines, mentre anem pujant, poc a poc, la muntanya de Puiggraciós.

A mig camí trobem referents que ens assenyalen el camí correcte. La masia de Can Collfred, enmig d’un camp d’oliveres, és la porta d’entrada al tram final. El camí principal continua enmig del bosc, fins que en un moment donat deixa veure les diferents construccions que al llarg dels anys s’han anat fent a la vall de les roques vermelles. Des d’aquest punt veiem l’esquena de Sant Bartomeu, enfilada dalt del turó.

En un no-res el camí que hem estat seguint es bifurca. La pista de l’esquerra és un camí privat que baixa fins a una masia, mentre que el de la dreta, pel qual trenquem, pujarà per un camí rocallós pel turó de l’Arbocer, sense arribar mai al cim. En un racó del camí ens trobem la font de la Figuerota, que ara com ara, no raja ni una sola gota d’aigua.

El camí planeja i creua el torrent de la Vallroja. Travessem el bosc pel camí de terra vermellosa, deixant a la dreta parets de pedra que aguantaven antigues feixes. En un moment arribem al peu d’una casa, que voltarem per davant, seguint sempre el camí principal. Ràpidament entrem al veïnat de la Vallroja, format per una dotzena de cases.

Enfilada una pujada final, trobem, a la dreta, l’ermita de St Bartomeu de Mont-ràs, situada enmig del veïnat i a 500 metres d’alçada. L’indret és conegut com l’ermita de les vespes, i és que l’any 1936, un rusc carregat de vespes va fer fugir cames ajudeu-me a un grup de persones que volien endur-se les campanes. Des d’aleshores, les campanes continuen al mateix lloc, i l’ermita ha adoptat el nom de St Bartomeu de les Vespes.

Un paller, coronat per una cassola, vigila l’ermita romànica, del segle XII, juntament amb les ruïnes que s’alcen just al davant, d’alguna antiga construcció. A l’interior de St Bartomeu només s’hi pot trobar una creu de fusta, i a l’exterior, a part d’una petita esplanada, alguna olivera i algun exemplar d’atzavara. En un dia clar, l’indret ens ofereix unes vistes excel·lents tant de Bigues com de St Feliu de Codines.

Després d’aturar-nos en aquest punt, el camí pot agafar diferents direccions: cap a Puiggraciós, cap al Salt de les Núvies, on anirem la setmana que ve, o cap a Sant Pere de Bigues, d’on venim, i a on tornem pel mateix camí que ham fet per pujar. Baixem per la mateixa pista, i en poc més d’una hora serem al centre de Bigues. Al final del recorregut haurem fet, en total, uns 8 kilòmetres i mig.